Dia rodó, perfecte, genial, no podia haver anat millor... però això no s'explica corrent, ja he corregut prou avui. La crònica aquesta nit o bé demà...
Bé la història inmediata comença ahir a la nit, m'en vaig a dormir a les 22:30 i no ho aconsegueixo fins les 2:00... Tres hores i mitja en el que vaig haver de treure el millor autocontrol gracies a l'ajuda del Nil. En aquestes tres hores llargues vaig escapolir els pensaments sobre la Marató en quatre ocasions i vaig aconseguir dormir, a la última ja va ser impossible... cap allà quarts d'una. Va ser impossible: va venir tot al cap, les pors a les lesions, pujar massa de pulsacions i haver de baixar el ritme per sota del que esperava, si la roba seria comoda i hauria fet una bona elecció ( no estic acostumat a portar pantalons amples per còrrer), si prendria prou gels per que no m'agafés cap pájara, o bé si podria prendre massa i agafar-me un mal de panxa com ja ha passat en altres ocassions... com aniria l'esmorzar per que, es clar, que si esmorzes molt et pot passar factura i si et quedes curt notes aquella sensació de buit... segur que em deixo coses per que el mes important es la por a allò que no has fet mai i que no saps com reaccionarà el teu cos o el teu cap.
Sense saber com ni perque ja he sentit un bip que indicava que tots els meus dubtes estaven a punt de resoldre's. Un bip que ha sonat massa tard ja que el vaig retrassar dos cops durant la vetlla de la nit. Comença el ball: áigua amb vitamines, aigua amb vitamina C, aigua amb antioxidants, café, torrades amb pernil i formatge i mantega i melmelada i yogur i plàtan i powerade. Em carrego al màxim de tot el que em farà falta, despres bé el torn de desempallegar-se del que farà nosa... Més endavant roba, dorsal, vaselina, crema per la cama tocada, afaitat, chip, dorsal, motxilla i per acavar el toc final: el segon café. Truca el Santi quan ja haviem de estar a la Plaça Espanya, amb l'Hèctor i, per tant, farem tard.
Un cop allà es viu un ambient que nomès he vist a les curses importants, potser aquesta més. Molta gent de fòra, es respira molt nivell i es que, per enfrontar-se a 42 km s'ha de tenir alguna cosa especial: no ho dic per mi que començo ara sino per aquella gent que es veu que porta el Marató a la sang. No importa la marca ni com s'acava, no hi ha dolor, es tracta de fer-la.
Trobo l'Hector i escalfem amb ell i l'Enric, el Josep Maria, veiem el Didac, el David... penso que en un any he conegut molta gent entrenant i a les curses.
Ens despedim entrem al calaix blau amb el Santi i la primera sensació es que no era el meu lloc, veus a la gent que potser porta anys fent maratons que estaven al calaix seguent i jo em trobava allà, més ample, amb espai per escalfar i he pensat que hauria d'haver posat entre 3:30 i 4:00 hores.
Ens colem cap a la línia de sortida i ens comencem a moure: s'ha donat la sortida. El ritme que m'he impossat des de l'inici ha estat genial, suportable gairebé tota la cursa, molt més agraït que el ritme meu d'una mitja, encara que això ja no crec que sigui així a la propera. Els primers quilòmetres han caigut mólt fàcils entre 4:40 i 4:50 min/km, sobretot quan he deixat enrera la llebre de 3:30. Anava marcant el ritme proposat d'aproximadament 4:50 i amb molta paciencia ha arribat la primera visita: l'Olga i el David al km. 9, baixant el carrer Tarragona. Intentant pensar que nomes em quedaven 21 km d'escalfament. També esperava que el dolor de la cama dreta desaparegués ja. Si arribo a saber que m'acompanyaria fins a l'arribada psicologicament hagués estat molt més dur. Cap el km.15 m'esperava el Marcos amb la bici: suport logístic que diria l'Hector, encara que jo portava els gel a la goma de les triatlons. Fem conya durant una estona i tinc un buit fins arribar al km. 24 on un guiri m'ha pres la tirita que em volia posar als mugrons que ja començaven a coure. A aquestes alçades ja haviem anat de punta a punta de Barcelona passant per Diagonal, Catalunya, Passeig de Gràcia, Hospital de Sant Pau, Sagrada Familia... pero m'ha agradat el tram de Gran Via entre plça. de les Glòries i la Rambla Prim.
Però aquest tram agradable s'ha acabat quan arribem a Prim - Diagonal i veus un gran tram de serp, amb molta gent al costat teu i que et porten un 3 km. d'avantatge. Aguanto esperant, com he dit abans, que comenci la Marató (així m'he enganyat 3/4 parts de la cursa), es a dir el km. 30. Aquí li comento al Santi que mantinguem el ritme: anavem a uns 4:55 min/km fins el km. 37 i que després ja veurem. Diu que si pero que encara falten 7 km. Jo això no ho volia saber. La meva següent "parada" psicològica estava en el km. 35 on tornaria a veure a l'Olga i pensava que veuria també al Xavi, Ricard i l'Almudena. He apretat però he vist que anava sol, baixo una mica el ritme per fer, tal com haviem quedat la cursa entre el dos. Passem l'avinguda litoral volant, el Port Olímpic amb l'olor ( pudor) en aquells moments a calamars refregits, envoquem el Parc de la Ciutadella, on recordo l'entrenament més dur: amb l'Hèctor, el Josep Maria i l'Enric. Una mica més i ja es veu l'Arc de Triomf. Passarem per sota, penso que ens ho mereixem quan em reconec en una foto una samarreta... Ha vingut el Nil!!!!! estava malalt i ha pogut venir, em giro i en decimes de segons reconec al Paco, Toni, Rosa, continuo uns 300m. i uns crits em fan girar un alre cop: són el Ricard i l'Almudena, fem alguna conya mentres corren al costat.
Només queden 7 km., peso que ja està però a partir d'aqui sembla que les quilòmetres tinguin 1500 metres. Passem per Catalunya, Portal de l'Angel, Coac, plça. Catedral, Via Laietana, Carrer Ferran, Plaça Sant Jaume.... es absolutament emocionant estar acabant la Marató a casa teva, amb tanta gent empenyent augmento el ritme baixant per la Rambla, el Santi em diu que he apretat massa, baixo el ritme i agafem la gran putada: Avda. Paral.lel, pujada cap al final que es fa eterna si no fos per que es veu l'horrible monument de la plaça Espanya al final, torno a apretar però es que tinc moltes ganes d'arribar. Arribem a la plaça, em criden: veig al Toni, encaro Av. Maria Cristina i aquí les cames se m'en van soles en uns ultims metres triomfals, espero al Santi, mai l'havia vist tant trencat, entrem junts, ens felicitem, saludem i al cronometre electronic 3:29:40, el meu temps just un minut menys 3h 28' 40''.
Amb la medalla al pit, el plàtan a una mà i a l'altra un Powerade, penso que em mereixia estar en aquell calaix, el blau i sento un gran orgull, grandissim d'haver acabat, de ser maratonià... o potser per dir-se maratonià s'han de fer unes quantes?????? em sembla que aquesta es el cuc de la llarga distància, de les curses de resistència, això només el temps ho dirà.
